El diagnòstic de la síndrome WPW amb fibril.lació auricular es va realitzar basant-se en el conjunt d'història clínica i les troballes en l'ECG en els dos ECG.
La història de palpitacions parístiques prèvies no diagnosticades, atordiment, i sensació de manca d'aire és freqüent en casos de taquicàrdia supraventricular. Les troballes subtils en la linia basal de l'ECG freqüentment són pasades per alt, i els pacients joves són diagnosticats de altres desordres, com per exemple l'ansietat. L'ECG de la pacient (figura 2) conté un intèrval P-R curt (<120 mseg). Hi ha un subtil eixamplament del complex QRS > 120 mseg. La porció inicial del complex QRS mostra una ascensió lenta imediantament abans de pujada ràpida del complex. A aquesta ona inicial es coneix com ONA DELTA. L'aritmia (fig 1) és irregular irregularment; és un factor important per reconèixer un fibril.lació auricular. El complex ample de la taquicàrdia representa l'activació dels ventricles a través d'una via fora del normal sistema de conducció.
La història de palpitacions parístiques prèvies no diagnosticades, atordiment, i sensació de manca d'aire és freqüent en casos de taquicàrdia supraventricular. Les troballes subtils en la linia basal de l'ECG freqüentment són pasades per alt, i els pacients joves són diagnosticats de altres desordres, com per exemple l'ansietat. L'ECG de la pacient (figura 2) conté un intèrval P-R curt (<120 mseg). Hi ha un subtil eixamplament del complex QRS > 120 mseg. La porció inicial del complex QRS mostra una ascensió lenta imediantament abans de pujada ràpida del complex. A aquesta ona inicial es coneix com ONA DELTA. L'aritmia (fig 1) és irregular irregularment; és un factor important per reconèixer un fibril.lació auricular. El complex ample de la taquicàrdia representa l'activació dels ventricles a través d'una via fora del normal sistema de conducció.
La FC d'entre 170-300 bpm és relaciona amb un cicle de fibril.lació auricular, amb una activació ventricular com a mínim d'1:1 a través de les vies accesòries. És important recordar que aqustes freqüències cardíaques tan ràpides no tenen conducció decremental (mecanisme de protecció intrínsec) del node AV, i el ritme ventricular es degrada a fibril.lació ventricular, poden succeïr una aturada cardíaca. És una fenómen que amenaça la vida i requereix una intervenció immediata, encara que el pacient es mostri hemodinàmicament estable.
La cardioversió sinrontizada és una opció raonable pel tractament de l'artimia. Alternativament, si el pacient es troba més estable, un bolus d'amiodarona, pot disminuir la conducció a través del bypass del node AV, passant a ritme sinusal. També ajudar a ala cardioversió, encara que podria donar certs episodis d'hipotensió. Si el ritme és reconegut immediatament, la procaina es una opció efectiva per aturar l'aritmia. Despreés de la cardioversió s'inicià tractament amb procainamida després de consulta amb el servei de cardiologia.
La preexcitació o síndrome de Wolff-Parkinson-White, és una anormalitat reconeguda en l'ECG que representa una activació ventricular temprana per un conducte anòmal. Després que l'activació auricular succeeixi, hi ha un retard inherent en el node AV, abans de l'activació ventricular. Amb la preexcitació, una comunicació o via accesòria anòmala existeix entre l'aurícula i el ventricle i fa un "bypass" del node AV, amb el resultat d'una fusió entre l'activació ventricular normal i la temprana. El feix de Kent, el feix comunicador entre l'aurícula esquerra i el ventricle esquerre, és un clàssic exemple de via de preexcitació. En l'ECG basal es pot apreciar l'ona Delta positiva en V1 i negativa en aVL, que suggererix que el feix anòmaléstà localitzat en el ventricle esq al llarg de la cara lateral.
Les vies accesories atriventriculars no són l'únic mecanisme d'activació ventricular. Hi han casos de vies accesories auricul-hisianes (des de l'auricula fins el feix de Hiss), conegudes com Síndorme de Lown-Ganong-Levine, i en aquests l'ECG mostraun intèrval P-R curt (<0.12 seg) sense ona Delta amb un QRS ample.
La preexictació té una prevalença estimada entre 0.1-0.3% en la població general. Les sindromes de preexcitació presdisposen a presentar taquiaritmis paroxístiques, específicament taquicàrdies de reentrada auriculventriculars. Inicialment, es pot pensar que aquestes síndromes són benignes, fins la visualització de fibril.lació auricular, ja que poden precipitar a una fibril.lació ventricular. Malauradament aqusts pacients poden tenir esdeveniments letals abans de ser diagnosticats. El 80% dels pacients amb WPW tenent taquicàrdia de reentrada, 115-30% tenen fibril.lació auricular i el 5% flutter auricular. La fibril.lació ventricular succeeix en el 0.1% dels pacients amb taquicàrdia recurrent.
El tractament inicial de la taquicàrdia és com es descriu en els protocols de l'AHA. En alguns casos de taquicàrdia amb complex ample, l'adenosina pot ser d'ajut en el diagnòstic, i depenent de l'aritmia de base, en el tractament per aturar l'aritmia; però, els pacients que presenten la típica taquicàrdia per reentrada auriculventricular amb complex ample associada a WPW tenen risc de dany. No perquè l'adenosina pugui perllongar el temps de conducció i el periode refractari en el node AV, dinó que hi ha un risc de precipitar la fibril.lació auricular amb la seva administració. La digoxina és absolutament contraindicada quan hi ha fibril.lació auricular doncs pot escurçar el periode refractari i així millorar la conducció a través de les vies accesòries, augmenta la rapidesa de conducció cap al ventricle i incrementant el risc de FA. Si el diagnòstic es fa ràpidament, l'American College of Cardiology indica que per la FA en WPW inidca la cardioversió en primer lloc, ibutilide per revertir la FA i la Procainamida com a fàrmac de clase I. Amiodarona té una classificació IIb. La digoxina té una classificació III.
